22 febr. “La memòria sempre és millor que la desmemòria, que la inconsciència”
L’escriptor Víctor Labrado acaba de publicar en Andana Editorial una nova edició del llibre Quan anàvem a l’estraperlo. Una novel·la que esdevé un testimoni extraordinari de la lluita per sobreviure, de la picaresca dels pobres per burlar l’autoritat i guanyar-se el pa de cada dia. Amb un estil despullat, directe i vibrant, a mitjan camí entre la novel·la d’aventures i la crònica. Parlem amb ell d’aquesta nova edició:
Què és Quan anàvem a l’estraperlo?
És la història d’un jove que va patir la Història, tal com la va patir la seua generació els anys 30 i 40. És la història real d’un jove, Vicent Just, de la Font d’En Carròs, contada per ell mateix. És una novel·la sense ficció. Tots els fets que s’expliquen són reals. Quan el vaig conéixer era un home d’una memòria excel·lent, que s’expressava molt bé. Tant que em va suggerir contar-la amb el seu estil, en una llengua oral molt pròxima a la seua.
Per tant, fa referència a una realitat molt local?
Sí i no. De fet, el mercat negre, i la fam que el va causar, és un tema europeu, que ací es va produir amb unes circumstàncies ben concretes. L’actuació de les autoritats era d’una brutalitat enorme. El petit negoci dels estraperlistes pobres s’adaptava a les característiques del territori. El nostre és un paisatge que canvia molt en distàncies molt curtes. Tenim mar, que vol dir peix; marjal, que vol dir arròs; horta, secà, muntanya… De tot això s’havia de viure, enfrontant-se a la hipocresia i a la brutalitat de les autoritats, que per decret imposaven un racionament inhumà.
No hi ha política
Més enllà d’aquesta intervenció de l’autoritat sobre el comerç dels productes més bàsics per a l’alimentació humana, de la rebel·lió dels pobres que no es resignen a morir de fam i de la repressió que havien de suportar contra els seus modestos negocis, és cert: no hi ha política. Després de la guerra, no se’n podia fer. Poc abans una gran part de la ciutadania havia participat apassionadament en la vida política, en partits, en sindicats, en associacions de tota mena. Després de la guerra, abolida la democràcia, les persones tornen a les formes tradicionals de la solidaritat: la família, el veïnat, l’amistat, són l’únic marc de relacions i solidaritat possible.
Per què, a què trau cap recordar tot això?
La memòria sempre és millor que la desmemòria, que la inconsciència. De les males experiències se’n pot extraure un ensenyament, fins i tot un benefici. Quan anàvem a l’estraperlo és una invitació a l’optimisme, a la confiança en els éssers humans. El protagonista és un personatge admirable. L’època, certament, no. Dic admirable, perquè les dificultats el fan valent, astut i generós. De les dificultats superades, de l’esforç enorme que va haver de fer per sobreviure li’n quedaria un orgull perdurable. Les contrarietats no el van anul·lar ni traumatitzar. I això està bé.
Quina època tan diferent a la nostra, no?
Sí. Sembla un altre món. Pareix mentida que la vida haja canviat tant en només un parell de generacions. Els nostres joves no poden ni sospitar com vivien els seus avis quan tenien la mateixa edat que ells. I no ho saben perquè no els ho han contat. Jo trobe beneficiós fer-los arribar aquesta lliçó de vida, de valentia, de capacitat de sobreposar-se a les dificultats. El nostre benestar, relatiu o incomplet, no cal dir-ho, però prou real, es basa, també, en la capacitat de treball, en l’heroisme callat i anònim d’uns avis capaços de resistir i triomfar contra les circumstàncies més adverses. Per tant, és això, una lliçó de vida i un record emocionat de la generació que ara desapareix. Que no ha tingut massa ocasions d’explicar-se.
Víctor Labrado (Sueca 1956), narrador i assagista, és autor de novel·les sense ficció com són La mestra (1995), La guerra de quatre (2002) o No mataràs (2015). Ha escrit també sobre la tradició oral valenciana –Llegendes valencianes (2007) i Llegendes de la ciutat de València (2009)– i sobre aspectes de la nostra història literària: El segle valencià (2009) i Tirant, l’heroi fràgil (2014).