15 febr. Llegir L’Odissea: un #clàssic #imprescindible
per Víctor Labrado
Si sou lectors de novel·les d’aventures, podríem dir que precisament L’Odissea va ser la primera, que és la mostra més antiga del gènere; i aquesta afirmació s’acostaria molt a la veritat. Però no seria veritat del tot.
D’una banda, L’Odissea és certament una narració d’una extensió considerable, semblant a la d’una novel·la actual, però no és ben bé una novel·la, sinó un poema èpic, és a dir: compost en vers, perquè en l’època en què es va crear, més o menys el segle VIII aC, la literatura no era escrita, sinó oral: es componia i es transmetia de viva veu, no per a ser llegida sinó escoltada. Lògicament això condicionava l’estil i l’estructura de la narració.
D’altra banda, pel que fa a primera o mostra més antiga de narració d’aventures, això és veritat almenys pel que fa a Europa. L’Odissea, amb La Ilíada, és la primera mostra de lite-ratura conservada al llarg dels segles fins als nostres dies.
El fet d’haver-se conservat ja dóna la mesura del gran èxit tant de l’una com de l’altra. Vol dir que a banda de ser recitades davant el públic, a partir d’un cert moment, van ser recoll-des per escrit, quan això era encara una excepció. Aquest interés es va mantindre després, al llarg dels segles i fins avui.
Penseu que el suport material de la literatura és massa fràgil. La humitat, els corcons, el foc i altres diversos mitjans de destrucció fan desaparéixer els manuscrits en pocs anys. Una obra literària només se salva si les generacions successives en fan noves còpies. Sabem que moltes s’han perdut, hem de suposar que altres han existit i no ens n’ha arribat cap notícia. I és ben lògic que siga així. La conservació dels textos escrits, fins a èpoques molt recents era molt costosa. Només un gran interés en podia justificar l’esforç. Els llibres, fins a l’aparició de la impremta, calia produir-los un per un, copiar a mà cada exemplar. Després, amb les primeres impremtes, el llibre ja es reproduïa industrialment, en múltiples exemplars alhora. Això va facilitar la pervivència de les obres escrites, però la composició lletra per lletra també era encara costosíssima.
A La Ilíada i a L’Odissea no els han faltat mai lectors, estudiosos ni editors, ininterrompudament al llarg de quasi tres mil anys. Atribuïdes al mateix autor, Homer, devien ser compostes sobre el segle VIII aC, prou abans, doncs, del període clàssic de la cultura grega, el V aC. Tant una obra com l’altra situen la narració, no en l’època coetània en què van ser escrites, sinó en una altra de molt més antiga, en un temps imprecís, mític, uns quants segles abans d’haver nascut l’autor i el seu primer públic: l’edat dels herois.
Un temps en què alguns homes tenien qualitats tan excel·lents i eren capaços de gestes tan difícils que els humans coetanis d’Homer ja no hau-rien pogut igualar-s’hi. Un temps també en què la distància entre els déus i els humans era molt menor del que ho va ser després. No sols alguns individus fins i tot eren nascuts d’amors entre déus i d’humans, com ara Aquil·les, el principal guerrer grec, fill de la deessa Tetis, sinó que hi podia haver una contínua i franca relació entre els uns i els altres. Com ara Ulisses serà sistemàticament protegit per Atena, mentre que Posidó farà tots els esforços per destruir-lo. Els déus podien prendre l’aspecte d’un mortal i actuar i dissimular-se entre ells.
Val a dir, però, que tot això, entre els grecs no era exactament fantasia, entesa en el sentit de la pura imaginació, de joc voluntàriament allunyat de la realitat. De fet, aquest component sobrenatural corresponia a la seua mentalitat religiosa col·lectiva, al que anomenem la seua mitologia.
Se sol admetre que La Ilíada devia compondre’s en una data poc anterior a L’Odissea i, de fet, des del punt de vista narratiu, encara que aquesta es pot llegir independentment, és una continuació de la primera.
La Ilíada narra la guerra de Troia i té el guerrer Aquil·les com a protagonista. L’Odissea, el retorn dels herois a la pàtria, després d’aquella guerra, centrant-se en les aventures d’Ulisses, un heroi que, de personatge secundari a La Ilíada, passa a ser el protagonista de L’Odissea.
Si Aquil·les és un personatge tràgic, caracteritzat per la desmesura, que escandalitza amics i enemics amb els seus actes monstruosos, en canvi Ulisses és un model de prudència que, amb el valor propi de tot heroi, hi combina sàviament l’astúcia i el càlcul. El seu objectiu és raonable i humaníssim: tornar a casa, a l’Illa d’Ítaca, on era rei, retrobar la muller i el fill que estima, recuperar les riqueses que havia abandonat abans de començar l’expedició a Troia, en la qual, val a dir, havia pres part amb ben poques ganes, per simple obligació.
Entre ell i Ítaca, anant per la mar, hi trobarà perills de tota mena, que el podrien aniquilar o almenys fer-lo desistir. De l’enfrontament entre la seua voluntat i aquells perills, alhora terribles i meravellosos, naix l’acció de L’Odissea.