23 maig La novel·la distòpica que voldràs llegir
La distopia és un subgènere de la literatura de ciència ficció que s’ha convertit durant l’últim any en assumpte principal d’una nova onada de llibres juvenils.
El ciutadà perfecte, és una novel·la distòpica escrita per Raquel Ricart que ha atrapat a molts joves lectors. Ens narra la història d’un món en aparença perfecte, on alguns individus comencen a qüestionar-se si no han pagat un preu excessiu per accedir a aquesta vida plana, sense daltabaixos.
Continent, el món perfecte
Continent és un món sense silenci: pertot sona una música New Age electrònica que contribueix que els habitants tinguen el cos relaxat i el cap ocupat. En aquesta contrada no es pateixen malalties, dolors ni preocupacions: no es coneixen la inquietud, la incertesa, però tampoc la passió o l’amistat.
Així és l’univers d’El ciutadà perfecte, flamant Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana en la modalitat de literatura infantil i juvenil.
Continent és un espai impol·lut, on regna Biopoder, que controla que cap individu no es faça excessives preguntes ni s’obsessione per res –activitat, cosa o ésser viu–, que no s’establisquen lligams forts entre les persones i que ningú no isca de l’Estat i ni tan sols se li ocórrega.
Aldous Huxley i Ray Bradbury
Amb Aldous Huxley com a rerefons –i alguna pinzellada de Ray Bradbury–, Raquel Ricart (Bétera, 1962) ha construït una narració antiutòpica, amb trets de novel·la policíaca, que avança per dos línies argumentals sinuoses que s’entrecreuen i que convergeixen al final: les perquisicions del cap d’Escrutini, que treballa per a Autoritat Social i que vol tancar un cas antic que encara cueja –un experiment que no isqué com esperava–, i les passes de Viravintu, que està a les ordres d’aquell però que, a partir del que ha descobert, ha entrat en contacte amb Diferència, una espècie d’organització clandestina que lluita contra Biopoder i que vol contribuir a despertar aquesta societat quasi anestesiada, espectral.
El primer fil condueix el lector a Sian’Na, una dona de les Illes, territori exterior a Continent que hi té ben poc en comú, però també rígidament jerarquitzat i dominat per tradicions ancestrals i creences. El segon conta la història de Sisàlex, un dels pocs habitants de Biotrés que ha aconseguit travessar les fronteres de Continent i ha conviscut amb els humans imperfectes de més enllà. A aixòcal afegir les gravacions d’Untur, un jove inquiet que s’interroga sobre el seu origen.
El ciutadà perfecte està construïda, doncs, sobre un conjunt de veus, de fragments que a poc a poc encaixen i formen un trencaclosques bigarrat, una mena de mirall trencat on es reflecteixen dos mons contraposats –un de científic, fred i correcte, i un altre, diguem-ne, naturalista i supersticiós– que, tanmateix, tenen punts en comú, com ara el fet que els fills creixen i s’eduquen aliens als progenitors –curiosa coincidència.
El ciutadà perfecte el podem ubicar al grup de les novel·la distòpica. Aquest subgènere on han triomfat llibres com Els jocs de la fam , de Suzanne Collins, o El corredor del laberint, de James Dashner.
Aquesta ressenya està basada en el text d’Aranta Bea publicat a la revista Lletres Valencianes