Pròleg de Joan Borja al llibre Gori-gori, Rum-rum, de Joan J. Ponsoda. Il·lustrat per Pablo Caracol.
Joan J. Ponsoda és un mestre: un mestre de mestres. Quan, entre 1989 i 1990, va publicar el llibre Gori-gori, rum-rum, Ponsoda impartia classes a l’Escola Universitària de Formació del Professorat de la Universitat d’Alacant, que era una escola on estudiaven els mestres. També escrivia llibres per a xiquetes i xiquets. Un d’aquells llibres, Saïda, la reina mora, contava una història ben emocionant, d’una xiqueta que volia ser la reina de les Festes de Moros i Cristians del seu poble i que, al final, va aconseguir ser-ho, gràcies a la força il·limitada de la voluntat, el pensament i –sobretot– la imaginació desbordant.
Després de fer de mestre (i de mestre de mestres), Joan Ponsoda es va dedicar durant molts anys a estudiar la màgia de les paraules en textos i contextos antics. I es va convertir en mestre de filòlegs, que vol dir mestre dels qui es dediquen a estudiar les paraules –i les coses que podem dir, escriure, escoltar o llegir amb les paraules.
Les paraules tenen màgia
Abans d’estudiar textos antics i fer de mestre de filòlegs, a Joan Ponsoda li encantava jugar amb les paraules. Precisament per això, potser, va arribar a estimar-se-les tant tant tant, que es va dedicar en cos i ànima a estudiar i compartir la màgia que tenen dins. I és que aquest és un secret que heu de saber: les paraules tenen màgia. Màgia! Totes i cadascuna de les paraules del món tenen una màgia que ens pot fer més sabuts, més guapos, més volguts, més simpàtics, més bons i més espavilats! El secret consisteix, simplement, a encertar la paraula exacta en el context oportú i el moment just. Quan això passa –oh, quina meravella!–, és sempre com un foc de felicitat que ens ompli i ens fa créixer per dins. Ho podeu ben creure: no hi ha res en el món que tinga tanta màgia com les paraules. Res! Fins i tot, es podria dir (i, de fet, hi ha científics que ho afirmen) que les persones som persones en virtut de les paraules. Que la nostra ànima és en realitat feta de paraules. I que és amb les paraules que volem, pensem i imaginem com Saïda, la reina mora. I que estimem, vivim, recordem, sentim, desitgem, compartim i somiem un món millor.
Tot això ja ho sabia Joan Ponsoda, quan feia de mestre de mestres. I també sabia que la màgia de les paraules –ai!– no sempre és una màgia fàcil. Cal molta pràctica per a fer funcionar amb perfecció els sortilegis dels mots! Diuen que els mags més bons, els qui saben fer els trucs més espectaculars i enlluernadors, han hagut de practicar molt, molt, molt. Han passat mitja vida festejant les paraules. I han jugat amb elles tota classe de jocs, fins que les han domesticades i les han fetes companyes íntimes, col·legues còmplices, amigues del cor. Aquest és, per tant, el secret de la màgia més poderosa de la vida: el joc de les paraules, que precisament s’aprén jugant amb les paraules des de l’edat més tendra. I Joan Ponsoda, mestre de mestres –veritable jugarrita de les paraules– va voler proposar, a les xiquetes i els xiquets, jocs de paraules divertits, misteriosos, estimulants i, a voltes –també això s’hi val!–, una mica desficaciats.
La poesia, una invitació per la joc
La poesia és això: un joc. O, més ben dit: una invitació per al joc. Per a divertir-se i passar-ho bé amb les paraules; amb la música, el ritme, els sons, el significat, la veu. Llegint Gori-gori, rum-rum de Joan Ponsoda tindreu, en aquest sentit, distracció i entreteniment garantits. Perquè, tal com ell mateix explicava quan va fer el llibre ara fa vint-i-cinc anys, és una obra inspirada en «els versets tradicionals que tant solen agradar als infants». En la segona part trobareu fins i tot endevinalles. I això vol dir que, entre romanins, lliris blaus, taronges d’amor, morts i degollats, colps d’espasa, nanets màgics, bruixes velles, serps, muntanyes que naden, gegants, sabates perdudes i estols d’ocells, podreu jugar amb qui voldreu –o bé contra vosaltres mateixos– el joc d’«Endevina, endevinalla», que serveix per a iniciar-se i dominar una de les màgies més potents, útils i precioses de les paraules, que és la màgia de les metàfores.
Proveu a dir els versos en veu alta
Un últim consell: jugueu-lo com vulgueu, el joc que Joan Ponsoda ací proposa! És ben vostre i el podeu gastar com preferiu. Proveu –per exemple– de dir els versos en veu alta. Escolteu com sonen. Noteu com vibra, forta i clara, la vostra veu personal. Demaneu al mestre o la mestra que els recite a classe i que en propose dramatitzacions, interpretacions, manipulacions, declamacions, representacions, salutacions, variacions o adaptacions. Sentiu-ne la música. Balleu-los, si en teniu ganes. Deixeu que les cadències us engronsen. Admireu-ne les il·lustracions de Pablo Caracol. Feu que el pare, o la mare, o el iaio, o la iaia els diguen amb vosaltres, els poemes. Que els canten, si saben cantar-los. I que ells també juguen al vostre costat el joc fascinant de les paraules: llegint, escoltant; marcant el ritme, ballant; amb colps o palmes, tocant un instrument, fent volar les mans; reescrivint els versos, inventant-ne de nous lliurement, fent-vos sentir estimats. Pugeu a un «Vagó de Versos». Digueu les paraules màgiques: Gori-gori, rum-rum. Repetiu-les tres voltes. Esteu preparats? És el tren de la vida… Comença el viatge! «De dalt a baix, de nord a sud i de llevant a ponent, paraules al vent!».
Joan Borja i Sanz
Universitat d’Alacant
