Tots coincidirem que una llengua i una cultura necessiten guanyar i consolidar espais d’ús. La fantasia és un territori imprescindible i irrenunciable per a la supervivència i normalització dels valencians. En alguna ocasió hem comentat que, fa vint anys, pocs s’atrevien a cantar en valencià als infants. El mateix podríem dir sobre contar històries. Tret de Llorenç Giménez i Carles Cano, mestres dels contacontes valencians, els menuts estaven condemnats a construir el seu imaginari amb productes forans i desnaturalitzats, fabricats en sèrie al cinema o a la televisió. Des de fa deu anys, alguna cosa comença a canviar. No solament ha aparegut una nova generació de contacontes, que recorren biblioteques, centres escolars o trobades en valencià amb la màgia de les seues històries, de tradició oral o moderna. Sinó que la revolució està protagonitzada per dones.
Almudena Francés és, al meu parer, un cas excepcional i alhora paradigmàtic. Els que la coneixem 
sabem que, a més d’una rondallaire formidable, única a encaterinar el públic més exigent, és una activista cultural infatigable. Ha inspirat iniciatives com les rutes de contacontes de la Safor o la Vall d’Albaida, el Festival de la Paraula de la Riera d’Agres i ha camejat el País Valencià de cap a cap amb la seua maleta d’històries i els seus espectacles. És capaç d’acudir a una residència d’ancians i aconseguir vèncer la reticència inicial dels nostres grans, perquè aboquen el cabàs i conten el tresor de rondalles i succeïts que coven al fons del cor. I també d’enfrontar-se a una sala plena de criatures o jovençols i fer-los callar i escoltar, bocabadats, amb el poder de la paraula. A més a més, col·labora en la Trobada de Contacontes de Penàguila, en homenatge a Enric Valor, o a les rutes de contacontes “Viatjant i llegint” de l’Alcoià i el Comtat, que han aplegat més de 4000 persones en cada convocatòria. Almudena Francés és autora d’un conte deliciós, La rabosa malfaenera.
Però el cas d’Almudena Francés no és aïllat. És un símptoma esperançador, de fortalesa i bona salut. Els responsables dels plans de foment de la lectura n’haurien de prendre nota. Podem presumir de contadores excel·lents, com ara Tània Muñoz (Castelló), Anna Canet (Gandia), Rosanna Espinós (Alcoi), Rosa Fraj i Maricuela (Alacant), Mari Poppins (Dénia), Lorena Comín de la companyia teatral Disparatario (Argentina)… que ultrapassen fronteres i conten arreu del domini lingüístic. I no oblidaren tampoc els noms de Blai Senabre (Altea), el tio Vicent (València), Lluís Abad (Petrer), Edu Borja (Benimaclet), Vicent Cortés (els Serrans), el Gran Jordiet, Vicent Camps, Rodamons Teatre, Llorenç Giménez, Carles Cano i tants altres.
Si parle de tot açò és per anunciar una data màgica, que els amants dels contes tenim ben anotada: el 18 i 19 de març. Mentre que molts pobles viuen l’esclat de les Falles, en un llogaret de la serra de Mariola té lloc una trobada anual de contacontes, el Festival de la Paraula. L’anima Almudena Francés i un grup de narradors, al caliu del paradís arcàdic de la Granja Escola Riera d’Agres. Un bell racó de món, com diria el mestre Enric Valor, entre les muntanyes de la Valleta d’Agres, a la falda de la serra de Mariola, on els tallers, els concerts i les contalles ens capbussen en un univers màgic. Assistir al Festival de la Paraula és una experiència inoblidable, una tornada a la infantesa, que repetisc d’any en any, sempre que les circumstàncies ho permeten. La inscripció s’obre l’1 de maig, via la web de la granja escola Riera d’Agres www.rieradeagres.com.
El professor Joan Borja de la Universitat d’Alacant afirma que som un país de paraules, i les paraules, són l’ànima de les persones que l’habiten. Si això és cert, aleshores, els contacontes deuen ser una espècie de guardians de les paraules, i per tant, de l’ànima dels pobles. Ajudem-los a acomplir la seua missió. Parem l’orella, recordem els contes i compartim-los. Alimentar-nos d’històries és alimentar l’ànima, la nostra i la del país.
Autor del text, Francesc Gisbert. Publicat al diari Levante-EMV
Alguns llibres dels contacontes d’Andana Editorial
La Maria no té por, de Francesc Gisbert i Dani Miquel
La rabosa malfaenera, d’Almudena Francés
Llampuga, llampega, de Miquel Puig
Ànimes de cotó en pèl, d’Enric Lluch
